El linxament no és una pràctica sindical: Una altra política és posible

Durant els primers dies d'Abril s'han produït una sèrie d'atacs de diferent índole contra la FE CCOO PV i contra els seus permanents sindicals. El 3 d'Abril la nostra organització va signar, al costat d'altres sindicats amb els quals formem una majoria sindical, l'acord que regularà les borses d'interins fins a 2015. Durant els dies previs es va propiciar un ambient molt agressiu, de molt baix perfil polític, ofensiu i sovint insultant contra algunes organitzacions sindicals. El citat dia unes 50 persones van increpar verbal i físicamente a varis dels meus companys quan eixien de la reunió, havent de pujar corrent en taxi per a allunyar-se del lloc. 

Sobre les raons per a la signatura o no de l'acord no vaig a entrar en aquests moments (l'explicació de l'acord està en un altre lloc del blog), perquè seria tractar de veure algun tipus de "explicació" política a les agressions. Simplement dir que es van confrontar dues estratègies sindicals legítimes.

Els dies posteriors, continuant amb aquesta dinàmica, en alguns fòrums d'internet diverses persones van continuar amb la campanya de linxament de nou a la nostra organització i als seus permanents. "T'havia d'haver partit la boca" "fills de puta" , "ho aneu a pagar", "quedeu-vos amb les seues cares" (sic).

Els agressors són radicals?. Una vegada presentada la situació ara passem a la valoració dels esdeveniments, podem qualificar aquests actes de radicals?. Si per "radical" s'entén anar a les arrels dels fets, descobrir les causes dels problemes, sens dubte el que hem l'explicat no pot ser qualificat de radical de cap manera.

Radicals en el context de les retallades als serveis públics és qui descobreix la connivència de les polítiques neoliberals amb els intresos de la classe burgesa en el context del capitalisme. Qui globalitza les lluites defensant als sectors més febles de la Classe Treballadora a cada moment. En aquest sentit tots/as estem convidats a la radicalitat (a cercar les arrels dels problemes). 

Els actes abans descrits són de tot menys radical. És necessari recordar que l'oposat a radical és superficial. L'invers de cercar les arrels és quedar-se en la superfície.

Una vegada descartat que aquestes actituds siguen radicals caldria preguntar-se: les agressions són extremistes?. És a dir, si encara sent superficials (des del punt de vista polític), els seus actes són extrems, exagerats, desproporcionats. Pense que podria ser. Perquè actuar d'aqueixa manera, amb aqueixa histèria, enfront dels representants d'els treballadors que han animat la lluita contra les retallades durant els últims anys, i no enfront de la Conselleria que és qui porta endavant precisament aquestes retallades, no solament és actuar amb falta d'anàlisi i ignorància, sinó amb extremisme desenfocat i mancat de consciència (de classe). 

En resum, les agressions del dia 3 d'Abril i dies posteriors als companys de la FE CCOO PV són tot el contrari de radicals, en tot cas extremistes, però fonamentalment pròpies de persones mancades d'anàlisis, superficials en allò polític i violentes.

La nostra responsabilitat front les agressions als companys i companyes és la solidaritat de classe i el suport mutu. Si ens toquen a un, ens toquen a tots. I exigeix a les organitzacions que van convocar la concentració on es van produir algunes de les agressions que condemnen totalment aquests fets, i s'allunyen d'aquestes pràctiques. Que les denuncien de manera absoluta. El moviment sindical, per l'escola pública i contra les retallades ho requereix. Donaran un molt mal exemple polític en cas contrari.

En temps de desprestigi de la política, hem de fer un esforç per a no caure en la dinàmica de linxament. 

No podem fer el joc al neoliberalisme antisindical.

La discrepància és lògica i legítima. El desprestigie del sindicalisme no.

Hem de defensar el sindicalisme de classe en l'ensenyament públic.

Una altra política és possible. 

Cal incorporar-se i prestigiar el sindicalisme i la política.