Són necessaris els sindicats?


Est article va ser publicat al número 326 de la revista "Treballadors de l'Ensenyament" de la FE CCOO PV, i reflecteix la meua opinió al voltant del sindicalisme avui


Apunta amb el teu dit a cada cosa

i pregunta: «I açò, de què?»
Lloa a l'estudi. Bertolt Brech

Ara que corren temps de retallades socials i laborals, ara que corren temps de qüestionar el sindicalisme, pot ser siga pertinent per la nostra banda preguntar-nos sobre nosaltres mateixos, sobre el perquè dels sindicats i sobre el paper dels i les treballadores de l'ensenyament. Especialment en aquests moments de canvi són preferibles les preguntes i els qüestionaments que les respostes definitives i tancades.
Llavors, Són necessaris els sindicats?, Para què? Si NO són necessaris, no fa falta substituir-los per res perquè els treballadors no necessiten defensar-se. Si SI que són necessaris, per què ho són?, I Per què pateixen tants atacs d'alguna premsa i des d'algunes institucions i administracions?
Sobre tots aquests interrogants cal conèixer el context. La realitat social és determinant. I aquesta ens informa de retallades socials, augment de la desocupació, atac als serveis públics, descens directe dels nostres salaris i reformes laborals successives que precaritzen el treball. Tindran alguna cosa que veure les retallades socials amb els atacs al sindicalisme?



 
(1)Serà necessari que defensem els nostres interessos com a afectats en aquest procés?.
Cal observar que no em plantege si vull que “algú” defense els meus drets, sinó si crec necessari defensar jo mateix els meus propis drets i els de els meus companys i companyes. Cadascun i cadascuna té la responsabilitat de posicionar-se sobre aquest tema. Jo personalment dic que sí. Sí és necessari defensar els meus interessos com a treballador, els dels meus veïns treballadors precaris, els dels meus companys i companyes de faena, els dels meus familiars en atur, etc. La lluita per la millora de les condicions materials de vida és un dret al que no pense renunciar.
Recordem que a les organitzacions dels treballadors i treballadores per a la defensa dels seus interessos en el Món del Treball (en matèria laboral, social i professional) se'ls anomena sindicats. Per tant defensar les nostres condicions laborals i de vida passa també (no exclusivament) per participar en algun sindicat.
Segons la meua opinió de tot açò es dedueix una primera conclusió provisional: si algú està en contra dels sindicats és que o no és treballador i per tant defensa els interessos dels empresaris o dels quals no viuen del seu treball, o és un treballador (actiu o en atur) que, des de la seua responsabilitat, no desitja defensar les seues pròpies condicions laborals i de vida. La qual cosa és legítim però sembla poc intel·ligent i/o molt submís.

(2) Per què pateixen els sindicats contínues desqualificacions?
Si com sembla, allò raonable és que defensem els nostres propis interessos, i els de “la nostra gent”, per què pateixen els sindicats contínues desqualificacions públiques?[1]. Se m'ocorre avançar dues hipòtesis. La primera és que els sindicats realment existents han desvirtuat la seua raó de ser (repetisc: ser eina en mans dels treballadors per a la defensa dels seus interessos) i seria comprensible que quedaren desqualificats. La resposta a aquest primer raonament em sembla evident: si a algú li sembla que s'han allunyat, en molt o en poc de la seua raó de ser, té dues alternatives: O s'implica en algun per a ajudar a que reprenga plenament el seu origen, o s'implica a crear un nou sindicat que li represente. La tercera opció seria rebutjar tota organització obrera i renunciar a la defensa dels teus propis drets, però aquesta ja dic que la descarte per servil i inútil.
La segona hipòtesi és que els mateixos que impulsen i executen les retallades socials i laborals són els que ataquen als sindicats, i que ambdues línies de treball formen part d'una mateixa lògica. Açò sembla plausible. Si ens fixem, moltes vegades són els mateixos  els qui demanen mesures més profundes de reforma del Mercat de Treball, i els qui parlen de la caducitat de les organitzacions sindicals.



[1] Només com a exemple: “Esperanza Aguirre <<Los sindicatos quieren mantener un marco laboral anacrónico y franquista>>” publicat en una web oficial del seu partit.




Segona part de l'article, publicat a la TE nº 327




Són necessaris els sindicats? (i II)

De qui depèn que seguisca l'opressió? De nosaltres.
De qui que s'acabe? De nosaltres també.
 (…)Qui podrà contenir al que coneix la seua condició?
Lloa a la dialéctica. Bertolt Brech

Sempre cal considerar que tota mesura concreta i material en qüestions socials té acompanyada una ideologia que lenvolta i sustenta, encara que no siga explícit a primera vista. Mesures de l'envergadura de congelar les pensions, abaratir l'acomiadament o baixar el sou requereixen d'un discurs elaborat per a tractar de fer-les “engolir” entre els afectats i afectades. Ésper això mateix que, per exemple, es produeix una campanya mediàtica contra els funcionaris (entre ells de manera especial contra el professorat), titllats de privilegiats i vagues, al costat de la baixada dels seus sous[1]. El discurs, la ideologia i la cultura juguen papers determinants. La voracitat dels mercats exigeix mesures agressives contra els empobrits, i aquestes mesures requereixen d'una cultura que les empare i justifique.
En aquest context la retallada de permanents sindicals és un atac a la llibertat sindical, paral·lela als atacs als drets socials (siguen les pensions o la jornada laboral). Especialment greu ésla reforma que posa limitacions a la negociació col·lectiva l’objectiu de la qual és voler anul·lar la pressió i defensa de les condicions laborals per part d'els i les qui precisament van a viure eixes mateixes condicions laborals. És necessari un discurs que justifique la submissió de les nostres vides als designis dels Mercats. Però també la submissió de les eines que tenim per a defensar-nos d'ells.

(3) Tot el que fan els sindicats està bé?.
Llavors, tot el que fan els sindicats està bé?. Més encara, està justificada tota actuació sindical?. O des de l'òptica contrària, està mal tot allò que fan els sindicats?. Sembla clar que aquest tipus de preguntes no tenen una resposta tancada del tipus “si o no”. D'altra banda, tampoc tots els sindicats són iguals ni tenen una mateixa pràctica i propostes. La pregunta té interès en la mesura en què ens ajuda a conèixer millor les limitacions dels sindicats i les justes crítiques que es plantegen. Tanmateix, d'entrada caldria diferenciar entre els corporatius i els de clase. Nosaltres ens centrarem en aquests últims. donat que no tenim interès en els primers.
Es poden distingir dos tipus de qüestionaments pel que fa a l'origen i intencionalitat dels mateixos. D'una banda tenim els atacs de la dreta social, política i mediàtica, al costat de la d'els qui els fan el joc conscient o inconscientment. Són aquells que voldrien viure sense tenir sindicats que els molesten amb les seues reivindicacions per als treballadors. Aquesta posició ha de ser combatuda obertament per la nostra banda. Què complex ens impedirà fer-ho?
I d'altra banda està la crítica constructiva de qui qüestiona i demana autocrítica des dels moviments socials i des de l'esquerra. Per què no anàvem a atendre a aquesta crítica?. L'autocomplaença i tancar-nos davant “l’enemic exterior” pot conduir a recloure'ns en autojustificacions que no ajuden a la necessitat d'evolució, ni a incorporar nous punts de vista i noves pràctiques davant realitats canviants. De fet en una recent “Gaseta Sindical” s'apunta en aquesta línia: és urgent una regeneració democràtica i social. Però també una regeneració sindical que òbriga les portes a la participació i a plantejar-nos nous reptes en un context d'una crisi que és econòmica, però també cultural.
“CCOO considera que estem davant una bona oportunitat per aprofundir en la nostra experiència democràtica fomentant mecanismes alternatius als actuals de participació (...).
CCOO també farà la seva particular contribució en aquest sentit: aprofundint la independència i autonomia sindical, que és un dels nostres principals actius, millorant l'ús dels nostres recursos i fent aquests totalment transparents davant els treballadors i treballadores (...) i practicant “un sindicalisme de proximitat” que prioritzant el contacte directe i quotidià amb els treballadors i treballadores en el centre de treball, no deixi d'establir àmplies aliances amb la societat civil”
Gaseta Sindical nº48, Maig 2011 “La nova conjuntura exigeix un canvi de polítiques i un impuls democràtic”




[1] Llegir “Guerra a los funcionarios”. Le Monde Diplomatique Febrer 2011


3 comentaris:

  1. La respuesta correcta a tu pregunta sería: sí, son necesarios los sindicatos pero unas sindicatos autofinanciados y no subvencionados por las entidades públicas. De esta forma, no habría tanto liberado y los representantes de los trabajadores lucharían por adquirir más afiliados.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel teu comentari.

    Precisament l'article pretén plantejar interrogants, més que donar respostes tancades, per açò el teu comentari "La resposta correcta a la teua pregunta seria..." no em sembla encertat del tot.

    Estic d'acord que els sindicats han de tendir a ser cada vegada més autònoms de qualsevol grup o institució, per açò afiliar-se és tan important, perquè la força del sindicat la dóna l'afiliació. De la mateixa manera s'ha de veure la importància de tenir persones que dediquen part (o tota) la seua jornada laboral a tasques sindicals: és un dret conquistat!!

    Compartisc un enllaç sobre mentides i veritats dels sindicats que està molt bé:

    http://youtu.be/ccDosJ2hSxI

    ResponElimina
  3. Ya sabes mi opinión (YO ESTOY ABIERTAMENTE A FAVOR DE LOS SINDICATOS); si los sindicatos han dejado de representar al trabajador más tarde o temprano caerán. Y lo mismo vale para si se mantienen. Lo comparto con la peña y te cuento.

    ResponElimina