Val la pena
recordar què és un sindicat, a hores d’ara no em sembla qualsevol cosa! El
sindicat és l’organització pròpia dels treballadors i de les treballadores per
a la defensa col·lectiva dels seus interessos laborals i socials. Aquest tipus d’organitzacions han existit al
llarg de la història i al llarg de tots els països del món des del naixement del
moviment obrer a mitjan segle XIX, encara que amb diferents ritmes.
En alguns moments
els sindicalistes han viscut grans experiències de participació, lluita i
conquesta. En altres ocasions han sigut perseguits (per exemple al nostre país
durant 40 anys de feixisme), o han patit estratègies de descrèdit (recordem a
Anglaterra en temps de Thatcher, o pot ser ací en els moments en què vivim).
Però sempre hi ha hagut persones dedicades a la lluita per la justícia al món
obrer, sempre hem sigut capaços de recompondre, amb més o menys força, o més o
menys perseguit, les organitzacions de defensa del món del treball. Per tant,
malgrat tot, res no fa pensar que el neoliberalisme acabarà amb les
organitzacions que lluiten per la justícia social al treball aquí i ara al País
Valencià.
Per al
sindicalisme de classe hi ha dos instruments bàsics que combinats són la clau
per a apropar-se a l’objectiu de la defensa dels interessos de treballadores i
treballadors: la mobilització social i la negociació col·lectiva. És de veres
que hi ha associacions i sindicats que no les gasten o que n’infravaloren
alguna. Habitualment es tracta d’organitzacions conservadores, corporatives o
que defensen només algun col·lectiu en particular.
Les Comissions
Obreres es constitueixen com a sindicat sociopolític i de classe, per això els
gasten sistemàticament com a mètode de treball habitual. Ara comentarem
cadascun i allò que és més interessant,
les potencialitats de la seua combinació.
(1)
La mobilització és necessària: Necessitem
organitzacions que coordinen i convoquen a confrontar amb les polítiques
antisocials.
El conflicte
social que vivim i que es manifesta en atur, pobresa i fam (les ONG valencianes
alerten de la malnutrició infantil amb el tancament dels menjadors escolars
aquest estiu), ens convoca a la rebel·lió i la mobilització. És de justícia que
no callem davant les conseqüències de la crisi que la paguen més qui menys
recursos té. El centre d’aquest conflicte social està precisament al món del treball:
perquè se’ns nega el treball per a tots i per a totes, i perquè qui treballa ho
fa ara en pitjors condicions que abans.
Durant aquests
anys, des que va començar la crisi, hem sentit veus crítiques amb algunes de
les formes de pressió i protesta clàssiques en el món obrer. En particular la
manifestació i la vaga. En canvi per a mi la clau no està en substituir, sinó
en complementar aquestes expressions de lluita que són nostres, amb altres
noves que el mateix moviment social va creant: la ocupació de l’espai públic,
el boicot, l’assemblea al carrer, la desobediència civil o el ciberactivisme
entre d’altres.
Això sí, la vaga
és una eina contundent i clara que en cap cas hem d’abandonar. No és un
instrument que ja haja passat. És un instrument propi de la nostra història, i
està carregada de futur. La vaga és la demostració en la pràctica que qui mou
el món és el treball humà. Qui engega i posa en marxa la fàbrica, qui fa
funcionar un hospital o una escola som nosaltres: la classe treballadora. Si
nosaltres parem, el país s’atura.
La vaga és una
demostració de força davant el capital. Es fa des del mateix centre del
conflicte: el lloc de treball. Encara que avui en dia la participació social
als carrers de la ciutat, moltes vegades lluny del centre de producció, és cada
vegada més significativa, atesa la situació d’altes taxes d’atur i la important
xarxa de resistència a les retallades que hi ha als pobles i barris. Els espais
del conflicte es multipliquen.
Entenem que les
organitzacions corporatives de dretes no mobilitzen, però és la seua
responsabilitat no fer-ho en un context de 6 milions de persones aturades,
reformes laborals i retallades educatives continues. Inversament, degradar la
mobilització a un fi en si mateix, com si l’activitat sindical fóra pur
activisme, oblida la meta i acaba resultant estèril per a la transformació
social.
En resum, pel que
fa a les mobilitzacions en general, la feblesa davant de les polítiques
antisocials no és admissible per a qui estima la justícia i la llibertat. Per
això les Comissions Obreres a l’ensenyament, en aliança amb altres moviments
socials, hem estat i estarem al carrer. No hi ha una altra possibilitat.
(2) La conquesta de drets és una obligació per a
qui treballa per la justícia.
Si hi ha una
característica clara de la ideologia neoliberal, que és la ideologia dominant,
és l’individualisme: la individualització de les relacions socials i laborals.
Un dels objectius de la darrera reforma laboral fou precisament voler
carregar-se la negociació col·lectiva.
Però resulta que
una de les característiques pròpies de la gent progressista és la centralitat
del valor d’allò col·lectiu: apostar per compartir, repartir, col·lectivitzar i
socialitzar. La demostració pràctica de la nostra força consisteix que després
d’un procés de mobilització, aconseguim avançar en drets col·lectius
(condicions laborals, retribucions o millora del servei per a tots), duent la
veu i la voluntat de la gent que ha participat en les mobilitzacions i
transformant-les en conquestes concretes.
Sobretot açò, cal
dir que estem vivint un moment a l’ensenyament valencià molt significatiu pel
que fa a la lluita laboral: el sindicat majoritari a l’ensenyament valencià
ha pres la decisió de no arribar a cap acord per als treballadors i treballadores
del sector. Aquesta afirmació no és gratuïta, només uns exemples: ni sexennis
per a funcionaris, ni estiu per al professorat interí, ni millores en les IT.
Evidentment es tracta d’una una decisió legítima. Però queda clar que el
resultat final és que no aconsegueixen res. S’allunya de la recerca de la
igualtat social en la pràctica, s’allunya de la conquesta o la recuperació
efectiva de drets. És el sindicalisme de la derrota permanent.
El menyspreu
sindical per la negociació col·lectiva és una pràctica molt perillosa en els
temps que corren, molt perillosa per als treballadors i treballadores. I
encaixa bé amb la forma de fer i les idees de l’Administració estatal i
valenciana.
Al contrari,
convertir la negociació en un fi en si mateix, també és perillós: és la
pràctica habitual del reformisme i del sindicalisme groc, del qual estem en les
antípodes perquè és just el contrari d’allò que defensem.
Cal recordar que
pel març de 2014 l’OIT ha publicat el 371é Informe del Comité de Llibertat
Sindical on reconeix que la reforma laboral de 2012 i les retallades dels treballadors i de les
treballadores dels serveis públics vulneren els drets de llibertat sindical i
la negociació col·lectiva. En aquest context, quin sentit té que el sindicat majoritari a l'ensenyament públic valencià menyspree precisament la negociació col·lectiva de la manera en la qual ho està
fent? Quines conseqüències patiríem els treballadors i les treballadores si
abandonarem la negociació col·lectiva?
En resum, no
podem resignar-nos a caminar cap a un procés d’individualització de les relaciones
laborals en termes prodemocràtics. El combat per a recuperar i enfortir els
nostres drets passa necessàriament per enfortir la lluita i la negociació
col·lectiva.
(3)
La
negociació i la mobilització juntes i combinades són la palanca per al canvi
social.
Els tancaments
als centres educatius, les manifestacions al carrer, les jornades de vaga i les
assemblees en què participem, són algunes de les expressions que conformen la
mobilització pels drets socials, laborals i educatius. Siga contra les
retallades o per fer resistència a la LOMCE. Els protagonistes són el
professorat, l’alumnat, pares i mares, veïns i veïnes. És la comunitat
educativa. És la classe treballadora.
Quan el moviment
contra els desnonaments aconsegueix aturar un desallotjament, quan una
comunitat educativa aconsegueix que no es tanque la seua escola, tots i totes
cantem victòria encara que no s’acaben tots els problemes del món. Perquè
aquestes lluites marquen el camí. Perquè ens mostren que junts i juntes sí
podem. Perquè per a canviar la societat necessitem educar-nos col·lectivament
en la lluita. Per això diem que “la lluita educa”.
En altres
paraules, la lluita sindical és important per qui treballen per la justícia ja
que aquesta activitat crea el factor subjectiu per a la transformació social.
Ens formem en la mateixa lluita de classes, no fora d’ella. Per això és
necessària la combinació de la mobilització i la recuperació de drets
mitjançant la negociació col·lectiva. La derrota com a mètode sindical educa en
el fracàs i acaba amb la culpabilització
de l’altre davant la impotència pròpia com estem veient.
Lluitem i
lluitarem per véncer. No volem un sindicalisme per a la derrota permanent,
estem ací perquè volem guanyar el futur. El model sindical de les Comissions
Obreres és el de la mobilització juntament amb altres col·lectius i persones,
al carrer i a les aules. I el compromís efectiu i ferm de la millora laboral,
de l’educació cap a la recerca d’una societat més justa.
En realitat la norma de la Conselleria de “Benestar” (que sarcasme), és pagar sistemàticament amb retards. No oblidem que la repercussió és no només salarial, sinó de falta de recursos per als centres que atenen a persones amb discapacitat. Han convocat vaga per als dies 24, 25 i 26 de febrer. Estan disposades a desconvocar si abans paguen, però també a seguir la lluita. Mereixen tot el nostre suport. Els centres afectats per aquests impagaments són: Centre Ocupacional Pas a Pas i el Centre d'Atenció Primerenca de L'Horta Nord a Alboraia, Ambulatori d'Estimulació Primerenca de L'Horta Nord i Ambulatori d'Estimulació Primerenca, Centre Ocupacional Reina Sofia i Centre de Dia Regna Sofia a Massamagrell.
.jpg)
.jpg)
